Una hora i quart de divertiment sense aturador.- 29/09/2011.
La Seca.- Espai Escénic.- Barcelona.
Andreu Sotorra, Radio Estel
Són tres. Però fan més terrabastall que un batalló sencer. No amaguen que són excèntrics, perquè se’n diuen, i per tant els espectadors ja n’esperen de tots colors. El que és difícil és saber per on sortiran, com sorprendran l’auditori en una època que els números de pallassos de circ han estat recopiats i reciclats fins l’extenuació. Doncs, el sorprenen. Perquè Marceline, Sylvestre i Zaza, tres noms artístics que amaguen els de Marceline Kahn, Josep Ventura i Didier Armbruster, respectivament, porten anys i panys en l’art dels clowns i no s’han limitat a actuacions a envelats o tarimes de festes populars i pistes de circ sinó que també han trepitjat al llarg d’aquests més de trenta anys els escenaris teatrals.
“Rococó Bananas” és un espectacle teatral que embaladeix els més petits i que complau el més grans. Una hora i quart de divertiment sense aturador, sense paraules, com aquell qui diu, amb molta música artesanal, amb picades d’ullet a alguns números clàssics del pallasso de tota la vida, que ells capgiren i remodelen, amb algunes altres picades d’ullet a números propis de la companyia i amb un gran sentit del ritme i d’adaptació a un espai que no ha de ser confós amb la pista del circ perquè exigeix unes altres condicions i una altra mena de relació amb el públic.
Los Excéntricos tenen un avantatge sobre altres companyies de pallassos: els tres personatges aconsegueixen, des del primer moment que surten a escena, captar l’interès dels espectadors només per la imatge de la seva estètica i per la seva manera d’entrar en joc. Marceline ja és una pallassa imprescindible del gremi. Sylvestre hi aporta una qualitat pròpia tant en actuacions personals com també lingüísticament, un detall que és poc usual també en el gremi. I Zaza… Ah, Zaza… ! Pot existir algú capaç d’imitar un personatge així? Jo diria que no. Que és únic. Extraodinari. Des del seu mutisme, només amb una histriònica i innocent rialla, amb una mirada, Zaza es posa als espectadors a la butxaca. És com un personatge que sembla aparegut en carn i os d’una làmina il·lustrada.
Tots tres actuen com si fossin a casa, però, malgrat això, hi ha un teló de tul invisible que canvia la primera impressió i que els fa entrar en un món fantàstic. El piano, un piano blanc i trucat, presideix « Rococó Bananas ». L’espectacle comença amb un concert d’esquellots- d’aquells de vaca suïssa i de totes les mides- que és un de les perles musicals que ofereixen els tres integrants de la companyia.
La música és el fil conductor de tot l’espectacle : una serra musical, una mopa que es converteix en baix elèctric, acordions de diferents característiques, mandolines… I una diva que confon l’escenari amb una passarel·la, però que té la complicitat dels seus col·legues i la del públic també, que fins i tot li perdona que no tingui talent per al cant, una altra de les ironies del guió perquè els pallassos són, en certa manera –sempre ho han estat-, el reflex de les misèries i les ridiculeses humanes.
No hi falten números de pista, executats amb un toc d’humor, com el d’una estesa múltiple de plats xinesos, amb trencadissa inclosa, o el de la destresa de Marceline amb les boles malabars. I sobresurten per damunt de tots els números més teatrals, com la pujada al podi de Marceline i la seva enfonsada sobtada –i això que no parlem de Montserrat Caballé !
Altres escenes porten a referències enriquidores per als espectadors primerencs : la calavera, que podria ser de Hamlet, però parla de Romeu i Julieta ; el titella esquelet en un número de manipulació de marionetes excel·lent ; la imitació d’una cantant francesa del nom de la qual no se’n recorden però de qui volen cantar La Vie en Rose ; el número de Zaza amb la copa de xampany, després d’un brindis ; la desfeta de les potes del piano i de la banqueta… i el final de la festa amb els “bisos” de rigor, ja que l’espectacle ha estat gairebé musical : un xou de bufetades que desvela el secret dels “clacs” als qui no l’havien vist mai.
I com a comiat, el passi amb l’últim “modelet” de Marceline, un vestit suau cobert amb un paraigua amb reg per aspersió incorporat. Un espectacle elegant, divertit, mesurat, que segueixen vivament els més petits, interrogant-se sobre el que veuen, i que els desvela, a través de la ficció, algunes de les trampes que fan que el teatre sigui encara teatre.
Andreu Sotorra, Radio Estel.
