Sort que hem vingut!.- 23/06/1988.
Carpa del Pueblo Español.- Barcelona.-España.
Jordi Jané /Diari Avui.
Estrenat a Tàrrega el 1994 i Menció Especial a Cornellà el 1996 "per la seva capacitat d'integració de les avantguardes artístiques en el món del clown", Rapsodia in Clown recupera números clàssics dels excèntrics musicals des d'una gratificant visió contemporània. És un espectacle que, com els bons vins, ha guanyat amb el pas del temps: cada cop que l'he vist m'ha semblat nou i alhora més vellutat, amb les aromes arrodonides però conservant el vigor jove de quan era most. Després de participar a la Festa de Circ d'enguany, s'ha deixat veure en sessió única al Poble Espanyol abans d'emprendre una gira que el durà a Glastonbury, Polònia, Fellbach (on representarà Catalunya al Festival der Regionen), Ax-les-Thermes i Saint Lô per acabar sojorant, d'octubre a abril 99, a la bombonera del teatre-cabaret Zinzanni de Seattle. La companyia Marceline i Sylvestre ha canviat de nom en incorporar el gran fitxatge que és Zaza. Fundador del Cirque Bidon, Zaza és músic, fildeferista i - com els mateixos Marceline i Sylvestre- pallasso excèntric. Cadascun dels tres ofereix un color personalíssim al trio i la conjunció de tots tres potencia constantment cadascuna de les individualitats. Si Marceline està quasi divina com a diva histèrica interpretant La vie en rose abans de sortir levitant d'escena, si es revela ionescament brossiana quan, sota un paraigua generador de pluja, ens explica que el pèndol del temps fa emmudir el silenci, Zaza és capaç de crear un clima fràgil i delicat com un cabell de vidre interpretant el tango Celos mentre Sylvestre fa l'home de les tres cames, una entrada clàssica amb què aquest deixeble de Rogelio Rivel es demostra creatiu, xamós i impecable d'execució. Rapsòdia in Clown, basant-se com es basa en un humor del surreal - en teoria assequible només als adults - té la virtut de provocar que la canalla també en faci una lectura pròpia. Transcric el comentari d'una nena d'uns sis anys: "Sort que hem vingut, perquè si no, no hauríem vist tantes coses divertides!" Això d'arribar a tots els públics no és gens fàcil i Els Excèntrics ho aconsegueixen gràcies a uns personatges alhora sòlids i assequibles i amb una posada en escena que no deixa res a l'atzar i en què cada detall està pensat per convertir-se en gag. Poca broma: Charlie Rivel solia explicar precisament així el secret del seu èxit. Si dissabte passat els tres artistes engegaven amb una peça línia Tom Waits, obligats pels aplaudiment del públic van haver d'oferir com a bis el The moon of Alabama, de Kurt Weill, interpretat amb veu, contra-baix-baieta, bandoneó i ombrel.la japonesa, en una demostració més d'enginy, ofici i capacitat de crear bellesa a partir de les coses més senzilles. Una joia d'espectacle, tres orfebres seductorament artesans.
Jordi Jané /Diari Avui.
